La primera nit Imprimeix Correu electrònic

El primer pas que cal fer abans de començar a observar el cel és situar-se. Tot el que s'explica a continuació està referit a l'hemisferi nord, però les tècniques són les mateixes que si ens trobéssim en l'hemisferi sud, únicament que hauríem d'utilitzar altres punts de referència. Abans de res, cal acostumar l'ull a la foscor de la nit i per fer-ho cal estar lluny de qualsevol focus de llum. L'ull triga uns 10 minuts a acostumar-s'hi. Els astrònoms aficionats acostumen a fer servir llanternes de llum vermella per veure's en la foscor de la nit, ja que aquest color no afecta massa a la sensibilitat de l'ull.

Localitzar l'estrella Polar

Si sabeu per on surt el Sol i per on es pon en el vostre lloc d'observació haureu localitzat l'est i l'oest, respectivament. La Polar es troba mirant cap al nord. 



La forma més comuna per trobar la Polar és, un cop localitzat el nord, trobar primer la constel·lació de l'Ossa Major, que té la peculiar forma de carro. Un cop trobada, exteneu una línia imaginària que uneixi les dues estrelles de la dreta del carro i prolongueu-la fins que topeu amb una estrella brillant: aquesta és la Polar:




L'estrella Polar està situada en línia amb l'eix de la Terra i per la banda de l'hemisferi nord. Si ens trobéssim just al pol nord, l'estrella Polar estaria just a sobre dels nostres caps (zènit). A mesura que anem cap a latituds més baixes, la Polar es troba cada cop més a prop del nostre horitzó. És per això que un cop creuem l'equador i passem a l'hemisferi sud, ja no podem veure la Polar, perquè ha quedat per sota l'horitzó. A continuació es mostra dos casos en què un observador es troba just al pol nord i un altre a una latitud més baixa:


La línia marró representa l'horitzó de l'observador. L'angle que s'extén des de l'horitzó cap amunt fins a l'estrella Polar (denotat per α en la figura) coincideix amb la latitud de l'observador (λ) que, tal i com hem vist en la secció Coordenades terrestres, és l'angle entre l'equador terrestre i el punt on es troba l'observador.


Una forma fàcil de mesurar angles "a ull" és amb ajuda d'una mà. Amb el braç estirat, el dit polze extén un angle aproximat de 2º, mentres que un puny tancat n'extén un d'uns 10º. Si obriu la mà del tot, l'angle format entre la punta del dit petit i la del dit gros és d'aproximadament 20º:





Amb això, si observeu la Polar des d'una latitud dins de Catalunya, la Polar s'hauria de trobar a uns 40º, és a dir, a 2 mans obertes entre l'horitzó i l'estrella (haureu de col·locar la mà perpendicular al terra).


Identificar objectes

El procés d'identificar objectes al firmament pot ser al principi una tasca bastant feixuga i frustrant, però acaba alleugerant-se a mesura que hi insistim. És un factor important la qualitat del cel nocturn en la nostra zona d'observació: en les proximitats de grans urbanitzacions, l'enllumenat públic no permetrà veure bé les estrelles.

Allò que la majoria de gent comença a reconèixer al cel són les constel·lacions, que són agrupacions arbitràries de punts brillants - els punts brillants no tenen perquè ser estrelles; també poden ser galàxies que els nostres ulls veuen com a simples punts. Hom acostuma a utilitzar guies astronòmiques o planisferis celests per saber on trobar les diverses constel·lacions en funció de l'època de l'any i l'hora en què es fa l'observació.

Els objectes astronòmics més propers que podem observar són aquells presents en el nostre Sistema Solar. L'objecte del Sistema Solar més brillant de la nit després de la Lluna és el planeta Venus, que s'acostuma a veure a la sortida i a la posta del Sol. Venus es distingeix per brillar intensament amb un color blanc. Júpiter, brilla també de color blanc, però amb menys intensitat que Venus i pot observar-se enmig de la nit. El planeta Mart és particularment reconeixible, ja que brilla com Júpiter però amb un color ataronjat o vermell.