Galàxies Imprimeix Correu electrònic

Les galàxies constitueixen els pilars fonamentals de l'Univers. N'hi ha de diversos tipus: des de les galàxies més simples formades tan sols per pols i gas fins a les més complexes, que contenen estrelles, gas, pols, nebuloses, cúmuls estelars, sistemes solars, etc... Les galàxies poden agrupar-se per formar cúmuls galàctics. 

Les galàxies poden classificar-se en diferents tipus, segons les seves formes quan les veiem al cel. Edwin Hubble va proposar una classificació coneguda com la seqüència de Hubble, que es mostra a continuació:



Segons aquesta classificació, hi ha tres tipus principals:

  • El·líptiques: les galàxies el·líptiques són concentracions d'estrelles que s'extenen, com el seu nom indica, com una el·lipse. Dintre de les el·lítiques hi ha diversos subtipus que es distingeixen entre sí per la mida dels seus eixos major i menor.
        

Hubble va establir la següent nomenclatura per a les galàxies el·líptiques: En, on n és la relació entre l'eix major (a) i l'eix menor (b) de l'el·lipse formada per la galàxia:
Per exemple, si a = b (l'el·lipse és una circumferència) llavors n = 0, de manera que les galàxies circulars són de classe E0.


Hi ha una subclasse de galàxia el·líptica que es va afegir més tard de la primera classificació de Hubble. Aquesta subclasse s'anomena cD i conté galàxies el·líptiques  gegants, que es troben normalment enmig de cúmuls galàctics. En quant a la seva forma, segueixen sent el·lítiques, però a més tenen un halo d'estrelles poc brillants al voltant.

Un exemple de galàxia el·líptica és la M32, que és de classe E2:


  • Lenticulars: les galàxies lenticulars o S0 són una classe de galàxies situada entre les el·líptiques i les espirals. La diferència respecte les galàxies el·líptiques és que en les lenticulars es comença a distingir un disc format d'estrelles, característica que comparteixen amb les de classe espiral. Un exemple de galàxia S0 és la NGC1201:



  • Espirals: les galàxies espirals es caracteritzen per la forma d'espiral que prenen. Consisteixen en un bulb central, d'estructura similar a una galàxia E i tenen un disc d'estrelles com les S0. A més, disposen d'uns braços en què es concentra matèria interestel·lar i on hi neixen estrelles joves. Hi ha dues branques de galàxies espirals: les normals (Sa-Sb-Sc) i les barrades (SBa-SBb-SBc). En aquestes últimes, els braços de l'espiral neixen dels extrems d'una barra central, mentres que en les normals els braços neixen del centre mateix de la galàxia. Es creu que la Via Làctia és de tipus SABbc (entre les classes Sb i Sc i entre les espirals normals i barrades). A continuació es mostren dos exemples d'espirals: la primera és la NGC3031 (de classe Sb) i el segon és la NGC1300 (de classe SBb).



Un tipus de galàxia que va ser posteriorment afegit a la seqüència de Hubble és el cD, que s'atribueix a galàxies el·líptiques gegants, que consisteixen en un nucli que s'assembla a una galàxia el·líptica normal, però que a més tenen una vasta extensió d'estrelles tènues al voltant. 

La classificació de Hubble original es va realitzar per a galàxies brillants. No obstant també hi ha galàxies que brillen més tènuament i que són difícils de situar dins de la seqüència de Hubble. Un exemple són les galàxies irregulars, que es divideixen en les classes IrrI i IrrII.


Sistemes de galàxies

Les galàxies no es troben disperses per l'Univers sinó que formen sistemes amb altres galàxies que poden anar d'una simple parella, a supercúmuls formats per centenars de galàxies. Les galàxies poden interaccionar entre elles, fent que es provoquin canvis en les respectives formes degut a la força de la gravetat que s'exerceixen mútuament. Hi ha casos en què aquestes interaccions no tenen resultats tan extrems, com és el cas de la Via Làctia, que interactua amb dues galàxies nanes de tipus IrrI conegudes com els núvols Gran i Petit de Magallanes, i que es troben a uns 60 kpc. Es creu que fa uns 500 milions d'anys aquestes galàxies es van apropar suficientment a la Via Làctia (a uns 10 kpc) com per a que aquesta "estirés" material de les primeres (concretament núvols d'hidrogen), deixant un rastre conegut com a corrent Magellànica.

Depenent de com s'agrupen les galàxies, poden distingir-se els següents sistemes:

  • Grups: reuneixen unes quantes desenes de galàxies. Un exemple és el Grup Local, que conté la Via Làctia i dues grans galàxies addicionals: la galàxia d'Andròmeda (M31), de classe Sb i de dimensions similars a les de la nostra galàxia; i la M33, de tipus Sc i de dimensions més reduïdes. La resta dels aproximadament 35 membres del Grup Local són galàxies nanes. El Grup Local fa uns 1.2 Mpc de diàmetre.
  • Cúmuls: un cúmul es defineix com un grup de galàxies que té més de 50 galàxies brillants. Es calcula que els cúmuls poden tenir un diàmetre entre 2 i 5 Mpc. El cúmul de galàxies més proper a nosaltres és el cúmul de Virgo, a uns 15 Mpc. És un cúmul irregular, al centre del qual predominen galàxies el·líptiques, mentres que en les regions més exteriors hi predominen les espirals. El cúmul regular més proper és el cúmul de Coma (a uns 90 Mpc), el qual té al seu centre una parella de galàxies el·líptiques gegants. 
  • Supercúmuls: els grups i els cúmuls de galàxies poden formar part d'un sistema encara més gran: els supercúmuls. Aquests poden arribar a fer de 10 a 20 Mpc de diàmetre. El nostre Grup Local forma part del Supercúmul Local, un sistema aplanat el centre del qual es troba en el cúmul de Virgo. El cúmul de Coma forma part d'un altre supercúmul diferent del nostre.

Galàxies actives i quasars

Les galàxies actives són galàxies que tenen un nucli amb molta activitat radiativa. Les lluminositats d'aquests nuclis poden arribar a ser més grans que la lluminositat de la galàxia sencera. Es creu que les galàxies amb nucli actiu es troben en una transició per convertir-se en galàxies normals. Es poden distingir dues classes de galàxies actives: les Seyfert i les ràdio galàxies.

  • Galàxies Seyfert: el 1943, Carl Seyfert va descobrir un tipus de galàxia que es caracteritzava pel fet de tenir un nucli central molt lluminós. Les galàxies Seyfert són majorment de tipus espiral i poden classificar-se en Seyfert de tipus 1 i 2. La diferència entre ells radica en el tipus de radiació que emeten. Es calcula que la lluminositat del nucli d'una Seyfert ronda els 1036 a 1038 W.
  • Ràdio galàxies: les ràdio galàxies són galàxies que són, com el seu nom indica, potents fonts de senyals de ràdio (entorn els 1033 i 1038 W de potència). Les ràdio galàxies es caracteritzen per tenir una estructura doble: hi ha dues grans regions emissores de ràdio que estan situades en costats oposats de la galàxia; aquestes fonts poden arribar a estar separades l'una de l'altra fins a 6 Mpc. Una altra característica de les ràdio galàxies són els jets, línies estretes d'emissió de ràdio que s'extenen des del nucli de la galàxia cap a l'exterior. Un exemple de jet (també visible òpticament) és el que es troba en la galàxia M87 i que té una longitud de 5000 anys-llum:



Els quasars són objectes que es troben en galàxies molt llunyanes i que tenen lluminositats extraodinàriament grans (entre 1038 i 1041 W). El seu nom és una abreviació de quasistellar radio source (font de ràdio quasi-estelar). Òpticament la majoria de quasars són punts de llum. Les observacions realitzades mostren que la radiació que ens arriba dels quasars es va emetre relativament poc després de la formació de l'Univers (fa uns 13-14 mil milions d'anys) i avui dia segueixen essent un misteri. El primer quasar (3C273) el va descobrir Maarten Schmidt, el 1963.