El Sistema Solar Imprimeix Correu electrònic

El Sistema Solar consisteix en diversos astres que orbiten al voltant d'una estrella, el Sol. Recentment la IAU (International Astronomical Union o Unió Internacional Astronòmica) ha reformat el model de Sistema Solar que fins fa uns anys es prenia com a vàlid. Segons les noves definicions establertes per la IAU, el Sistema Solar el formen:

  • 1 estrella: el Sol
  • 4 planetes interiors: Mercuri, Venus, la Terra i Mart
  • 1 cinturó d'asteroides
  • 4 planetes exteriors: Júpiter, Saturn, Urà i Neptú
  • 5 planetes nans: Ceres, Plutó, Haumea, Makemake i Heris.
  • el cinturó de Kuiper

Per a que tingueu una idea de les dimensions dels objectes principals del Sistema Solar, la figura següent us en mostra una representació a escala. Feu clic sobre qualsevol dels objectes per accedir a la seva fitxa descriptiva (també podeu fer clic sobre el Sol!).



Cosmogonia: la formació del Sistema Solar

La cosmogonia és la part de l'astronomia que estudia l'origen del Sistema Solar. En la secció La vida d'una estrella vam veure el procés de formació de les estrelles, i, de fet, la formació del Sistema Solar va estar íntimament lligada amb la formació del nostre Sol. La primera teoria cosmogònica la va plantejar el 1755 Immanuel Kant, la qual proposava que el Sol es va formar per la condensació d'una gran nebulosa (idea molt aproximada a les teories modernes). Més tard (1796), Laplace va suggerir que els planetes es van formar a partir de material ejectat del Sol, durant el seu procés de compactació. Un dels punts febles de la teoria nebular és que no explica el motiu pel qual els planetes tenen (en conjunt) el 98% del moment angular de tot el Sistema Solar (el Sol, molt més massiu que tots els planetes junts, té només el 2% del moment angular). El moment angular és la magnitud física que descriu el moviment orbital i rotacional dels astres, i és una magnitud que es conserva: la hipòtesi de Kant presuposava que la nebulosa inicial rotava, i, conseqüentment, el seu moment angular es devia repartir entre tots els astres del Sistema Solar. Però, de nou, la hipòtesi no explicava el motiu d'aquest repartiment tant desigual: per què el Sol no "es va quedar" més moment angular? D'altra banda la teoria nebular tampoc no explica el procés pel qual es podien haver format els planetes a partir del material ejectat pel Sol.

Unes altres teories cosmogòniques són les anomenades teories catastrofistes o de col·lisions. Aquestes teories proposen que el material a partir del qual es van crear els planetes va sorgir per l'impacte d'algun astre contra el Sol, ejectant aquest material cap a l'espai. Una de les objeccions principals de les teories de col·lisions és que no expliquen per quin motiu el material ejectat hauria d'haver quedat en òrbita al voltant del Sol, enlloc de perdre's per l'espai.

Finalment, les teories nebulars van ser revisades i modificades durant els 1940. Es va determinar que el vent solar (forces magnètiques i corrents de gas emès pel Sol) podria haver transferit moviment angular als protoplanetes que es van formar a partir del material ejectat. Així, es creu la seqüència d'esdeveniments que van acabar formant el nostre Sistema Solar va ser la següent:

  1. Una nebulosa en rotació, d'una massa de 3 o 4 masses solars, va començar a condensar-se.
  2. Les parts més internes de la nebulosa es van compactar més ràpidament, formant el proto-sol. Les parts més externes es van agrupar formant un disc de material al voltant d'aquest.
  3. Les partícules del disc es van agrupar formant cossos cada cop més grans (proto-planetes), els quals van començar a capturar gas i pols del seu voltant.
  4. El vent solar va acabar expulsant les restes de gas i pols que van quedar, finalitzant així la formació dels planetes.