Associacions i cúmuls d'estrelles Imprimeix Correu electrònic

Si mirem el cel amb deteniment podem detectar regions on s'hi agrupen diverses estrelles. A aquestes agrupacions se les anomena cúmuls (o clusters en anglès). Un dels exemples més clars són les Plèiades, situades a la constel·lació de Taure, com veurem més endavant.

El primer catàleg de cúmuls d'estrelles el va elaborar l'astrònom francès Charles Messier, el 1784, i que recull una trentena de cúmuls globulars i una altra trentena de cúmuls oberts (veurem la diferència més endavant). Més endavant, el 1888, es va publicar un catàleg més gran, el New General Catalogue of Nebulae and Clusters of Stars, o catàleg NGC. Més endavant, aquest catàleg va ser suplementat amb el Index Catalogue (IC), als anys 1895 a 1910. Hi ha objectes que apareixen en els diferents catàlegs, de manera que sovint, un mateix objecte té diversos noms. Per exemple, el cúmul globular en la constel·lació d'Hèrcules és l'objecte M13 en el catàleg Messier i el NGC6205 en el catàleg NGC.

 

Associacions d'estrelles

El 1947, l'astrònom soviètic Viktor Amazaspovich va descobrir que hi ha grups d'estrelles joves disperses per regions extenses del cel. Les associacions d'estrelles són grups d'unes quantes desenes d'estrelles molt joves. Es pot trobar una associació al voltant de l'estrella ζ de la constel·lació de Perseu i diverses en la regió de la constel·lació d'Orió. Estudis sobre el moviment de les estrelles que conformen les associacions revelen que aquestes es dispersen ràpidament: hi ha tan poques estrelles formant l'associació que la força de la gravetat que exerceixen les unes amb les altres no és suficient com per mantenir-les juntes per sempre.

Les associacions es concentren sobretot en els braços de l'espiral que forma la nostre Via Làctia.

 

Cúmuls oberts d'estrelles

Els cúmuls oberts són agrupacions que van d'unes quantes desenes a uns quants centenars d'estrelles. L'energia cinètica d'aquestes, la rotació pròpia de la Via Làctia (i la conseqüent força centrífuga) i les pertorbacions gravitatòries externes, fan que els cúmuls oberts es dispersin gradualment. No obstant n'hi ha que es mantenen durant molt de temps. És el cas de les ja esmentades Plèiades de la constel·lació de Taure, que tenen centenars de milions d'anys. No obstant cal dir que aquest  és un cúmul molt dens.

 

El cúmul obert més proper és el de les Híades, localitzades també en la constel·lació de Taure, i que es troben a uns 46 pc de nosaltres.

Cúmuls globulars d'estrelles

Els cúmuls globulars normalment contenen unes 100000 estrelles. Aquestes es troben distribuïdes per l'espai seguint una simetria esfèrica, en el centre de la qual és on hi ha la major densitat d'estrelles. Es calcula que a la Via Làctia hi ha entre 150 i 200 cúmuls globulars.  Les estrelles que en formen part són de les més antigues de la nostra galàxia, de manera que tenen un especial interès per estudiar l'evolució estelar. S'ha observat que les regions més centrals dels cúmuls globulars tenen un radi d'entre 0.3 i 10 pc. Fora, s'extenen la resta d'estrelles del cúmul, les quals poden trobar-se a un radi unes 10 o 100 vegades més gran. Finalment cal dir que s'ha calculat que els cúmuls més antics de la nostra galàxia tenen al voltant de 13000 i 16000 milions d'anys, edat que coincideix amb la que es calcula que és la de l'Univers.


Cúmul globular ω Centauri
      
Vista detallada d'ω Centauri feta pel telescopi
espacial Hubble